Pluja nova vinguda, llàgrima de primavera caiguda, blanca sonora que mor a la flora no pugis no baixis no te’n vagis a fora.
La teva tornada és sobtada, trista, anormal i marcada, ets com una nena em plena plorera que encara no ha trobat la sonera.
Tristesa encarnada de matinada que ens trasbalsa de forma sobtada, ets el cel en la seva melancolia ets aquella nena que encara somia.
Despertat ara filla meva, despertat i plou sense reserves, per a que la llum pugui irradiar despertat i deixa de somiar.
Daniel Ferrer Revilla
|