Aquells ulls penetrants em feien gran. Cada dia em quedava mirant aquella fotografia vella, arrugada i descolorida. La meva mare ens la va fer el dia que la Lua va marxar amb la tieta. Feia cinc anys que no en sabíem res. I jo, cada dia, em despertava amb l’esperança perquè el telèfon sonés. Però quan sonava, no era la tieta.

La meva tieta era policia i la Lua, la meva gossa. Una gossa policia.

Un dia la tieta ens va explicar que havia d’anar a las Vegas perquè havia trobat una bona feina i amb un bon sou. Però també ens va proposar d’emportar-se a la Lua per entrenar-la i treballar amb ella. I se’n van anar. L’últim cop que vam parlar amb ella va ser quan van arribar a la Vegas, al mateix any.

Els dies passaven i jo, nerviosa, no perdia en cap moment l’esperança que m’omplia dia a dia. Un matí de primavera, tot va canviar. Era el dia del meu aniversari i em vaig despertar trista, enfadada amb mi mateixa perquè la Lua i la tieta no estiguessin allà en aquell gran dia.Les trobava tan a faltar...

Va sonar el telèfon onze vegades. Vuit d’elles varen ser les meves millors amigues, una l’àvia i una el tiet Pep.Però una última vegada... Em va saltar el cor. Era el so més llarg que havia sentit mai. Així que vaig despenjar el telèfon amb un “Sí?” rotund. Seguidament una veu misteriosa i familiar va fer “Hola, que ets la Duna?”. “Sí, qui mana?”, vaig contestar jo. “Duna, sóc jo, la tieta Dolors!”. La tieta! Vam estar parlant una bona estona fins que aquells crits d’alegria van fer que el pare, la mare i el Gerard, el meu germà, vinguessin corrents,. “És la Dolors, la tieta! I la Lua, la Lua!”, vaig cridar alegre. Per un moment aquella casa semblava un corral de gallines.

Així que, aprofitant la trucada,la tieta ens va proposar d’anar-la a veure a les Vegas ara que tenia una casa on podíem anar a passar l’estiu. Jo vaig dir que sí de seguida i vaig abraçar la fotografia de la Lua i meva.

L’endemà ens donaven les notes de fi de curs i recordo que no em van anar massa bé, però que no n’havia suspès cap. En aquelles hores interminables de classe, vaig estar fent dibuixos de la Lua.

Aquell mateix dia a la tarda, vam començar a fer maletes, i la meva va quedar pleníssima de roba i estris necessaris d’una adolescent. I també, joguines de la Lua.

L’endemà, després d’unes quantes hores d’avió, vam arribar a les Vegas i vam agafar el primer taxi que vam trobar. Vam tenir greus problemes per entendre’ns amb el taxista, que era vell, sord i, a sobre, no vocalitzava. No sabíem gaire anglès. Sort de les poques coses que sé jo i del meu pare, que vam salvar una mica la situació ridícula d’aquell maleït cotxe.Però tot i així, el conductor ens va dur en un descampat desèrtic i sense senyals de vida humana. Però finalment va saber on volíem anar, va fer una rialleta i va arrencar de cop.

Amb cinc minuts va aparcar davant d’una casa enorme, preciosa i plena de flors i plantes per tot arreu.“Ja hi som”, va dir el pare content. Vaig sentir bordar i vaig enfilar-me en una balla alta, blanca i amb figuretes molt perfeccionades. Quan vaig treure el nas, un gos va saltar remenant la cua i vaig baixar de cop. Era la Lua! Quina il·lusió! “Lua!” va cridar el Gerard. I la vaig acariciar. La tieta va sortir de casa amb un davantal de tots colors i va dir “Quin escàndol!” i ens va venir a abraçar i a fer petons.

Quan vam començar a dinar, tothom deia anècdotes i s’explicava aventures. Menys jo. Jo estava en un altre món. Acariciava a la Lua com si acabés de néixer i quan tothom va haver acabat els postres, vam marxar a jugar i a fer un tomb per la zona.De sobte, es va sentirun soroll. Era el “Walk & talkie” de la tieta. Algú parlava. “Me n’he d’anar, em necessiten. Vaig a casa a canviar-me i ens veiem a casa d’aquí poc.” La Lua va marxar corrents seguint a la tieta.

El dia següent ens va explicar que s’havia tractat d’una baralla al centre de la ciutat.

Aquell matí la tieta no es trobava bé i tenia febre.Es va estar tot el dia al llit.

Sentia soroll a la cuina. El “Walk & talkie” tornava a parlar. “A thief, a thief in Down Street. We need polices”. Però sabia que la tieta no podia anar a treballar, així que hi vaig anar jo. Em vaig preparar amb unes bones bambes, uns pantalons còmodes, un mapa, una gorra i el “Walk & Talkie”.Em vaig endur a la Lua i vam començar a córrer sense saber cap on anar. Vaig desplegar el mapa i fent una ullada ràpida vaig veure “DOWN STREET” i em vaig orientar.

Quan hi vam ser, al fons del carrer vaig veure un home vestit de negre corrent com una bala amb un bolso rosa a la mà. A principis de carrer, una velleta cridava i demanava ajuda. Quan la vaig veure, encara vaig córrer més. Tot seguit vaig fer un crit a la Lua i ella va córrer agafant dreçera per un altre carrer, fins que la vaig veure parada i bordant davant del lladre. Vaig agafar el “Walk & Talkie” i vaig avisar “We have the thief”, i van arribar sis policies i el van agafar. “Thankyou, who are you?”. No vaig entendre res i suposo que la meva cara va fer canviar a la noia d’idioma. “Moltes gràcies, qui ets tu?”. “De res, sóc la neboda de la Dolors, la Duna”. I em va explicar que la Dolors i ella havien vingut a les Vegas per treballar juntes.

Va trucar als meus pares i quan van arribar es van posar molt contents.

L’endemà, marxàvem. La tieta ens va donar les gràcies i molts petons. Ens va fer endur la Lua, ja que ara ja tenia a un altre gos fitxat. Poc després vam marxar. Plovia, i cada gota de pluja que queia sobre el vidre de la meva finestra, em recordava a totes les coses que havien passat aquest estiu, que sens dubte, va ser el millor estiu de la meva vida.