La veritat, no sé ben bé com em vaig enamorar de tu, ni quan. Suposo que va ser la primera vegada que et vaig veure. El meu dia havia començat fosc, no hi havia sol i, de cop, vas aparèixer tu. Em vas il·luminar el dia, només sé que volia veure aquell somriure i aquells ulls cada dia, que volia abraçar-te, volia sentir-te, et necessitava. No ho sabia, però tots els meus actes eren per tu, cap a tu i per estar amb tu.

Un dia, al cap de poc temps d'haver-te conegut, aquella mateixa nit, llegia un llibre on els amors regnaven, on per molt difícil que fos la situació el bé regnava sobre el mal. Inconscientment tu i jo també estem vivint una història.

Hem fet el nostre propi llibre. De fet, no està acabat. Sé que no té perquè el bé sempre regnar sobre el mal, però sí que et puc dir que vull crear aquest llibre amb tu, en aquesta història de dos, tot i que hi hagi hagut diverses situacions, en el nostre llibre regnarà l’amor.

Diuen que les relacions comencen quan menys t'ho esperes i jo confirmo que és així. Em recordo que quan em deies adéu em queia el món a sobre. Només sentia que volia inventar més segons, més hores per estar amb tu. També em recordo que sempre abans de marxar em feies una abraçada; de fet, encara ho fas. Sé que, en aquell moment, era, i sóc, la persona més feliç del món. És un gest tan simple i tan inexplicable...

Inconscientment, t'estimava, però no ho sabia. Saps quan ho vaig descobrir? Quan em vaig capbussar en els teus ulls, en el teu somriure, allà vaig trobar la paraula que buscava, aquella paraula que havia estat en el meu interior durant tant de temps.

Saps? crec que un va trobar la paraula a l'interior de l'altre. Va ser llavors quan vaig descobrir que t'estimava, que estava bojament enamorada de tu, que volia viure al teu costat el meu dia a dia. Però, llavors, també vaig descobrir que hi ha mil i una sensacions inexplicables per viure, potser més i tot.
En aquell moment, vaig saber que hi ha instants, gent, moments, que et demostren que per viure el dia a dia no necessites res més que la felicitat. Simple, veritat? La felicitat és immaterial, i la trobes on menys te l'esperes, suposo que per això diuen que les relacions és troben quan menys t'ho esperes, igual que la felicitat, perquè una cosa porta a l'altra i una causa l'altra.
Com ho vaig saber? Perquè allà, en el teu somriure, estava amagada una paraula, simple, fàcil, però al mateix temps indefinible, igual que vaig descobrir que ningú em podria aportar la felicitat que m'aportes tu.

I tu, per què et vas enamorar de mi?

Isabel Cano Rodes