Les vides són com els batuts, de molts colors i sabors diferents. Ja sigui mirat del dret o dels revés, trobes la similitud entre aquestes dues grans coses. Dues grans coses que tenim tan a l’abast i que ens passen per davant gairebé sense que ens en donem compte. Quantes vegades hem anat a fer un batut en qualsevol terrassa, ja sigui al passeig marítim del nostre estimat poble d’estiueig o a la gelateria de la plaça, i hem passat l’estona discutint de tots aquells temes que vagament ens passen pel cap al llarg del dia com si fossin transcendentals en aquell precís instant i no hem fet més que una referència del bon gust que té aquell batut que ens serveix, simplement, per agafar aire entre preocupacions i rialles. Així, la vida va passant i es va consumint, talment com si fos el batut de qualsevol tarda d’estiu. Podria començar i no acabar mai de recordar tardes de batuts amb amics, en parella, en silenci, en llocs curiosos, en llocs preciosos, en llocs bruts, molt sola, de tristesa, plena de felicitat... tanmateix, tot i que potser fins i tot podria explicar els grans temes que es van tractar mentre prenia tots aquests batuts, crec que només seria capaç de recordar el sabor d’un parell de tots que he pres.

Així són les coses, recordem alguns moments que són els que reconeixem com els fets importants de la nostra vida. Quan a l’escola ens pregunten quines són les coses més importants de la teva vida o ens demanen que escrivim els millors tres dies que hem passat mai, gairebé tothom parlarà d’allò que és culturalment important. Probablement hi haurà naixements de germans, festes sorpresa, el millor regal d’aniversari, el viatge de noces, la mort d’aquell o aquella tan estimat...

Jo, personalment, diria totes aquestes coses i segurament no se’m passaria pel cap que una tarda, en qualsevol terrassa de qualsevol lloc, vaig prendre un batut que em va fer sentir allò que necessitava sentir just en el moment en què ho necessitava.

La vida són moltíssimes hores plenes de moments de tot tipus que ens fan anar de fet important en fet important. La vida passa i se’ns escapa entre els dits, igual que se’ns escapa el batut coll avall mentre nosaltres ens concentrem en dir la frase sentenciosa que farà més gracia a la colla d’amics, o que ens aconseguirà el somriure que tan desitgem de la persona que tenim just davant, o que ens farà posar punt final al tema polític que ens ha dut a la present discussió.

La finalitat dels batuts, doncs, és evadir-nos del dia a dia que conforma la nostra rutina i poder seure tranquil·lament, en algun lloc, amb aquella persona amb la que ens ve de gust fer alguna cosa. La finalitat de les vides... bé, la finalitat de la vida potser encara no m’ha quedat massa clara. Aquesta, probablement, seria l’única diferència que sabria trobar entre els batuts i les vides.

Vaig aixecar-me i vaig anar cap a la cuina; em venia tan de gust un te. Vaig quedar-me mirant el prestatge, pensant quina tassa volia fer servir aquell dia. Jo sóc de les persones que creuen que la tassa del cafè o del te s’ha d’escollir d’acord amb el dia i l’estat d’ànim en el que et trobes.

Després de dubtar un quants segons em vaig decantar per la meva tassa preferida. És una tassa on hi ha la fotografia en blanc i negre d’una nena petita que porta un barret i somriu, i des de que me la van regalar ha estat la que més m’agrada de totes.

És curiós perquè la tassa de la nena només la faig servir quan tinc algun motiu que em faci estar molt contenta o molt trista. Però també la faig servir un dia qualsevol, moltes vegades perquè tinc la sensació de que serà un dia especial. De fet, prendre un te amb aquesta tassa em fa sentir especial i suposo que per això aconsegueixo que el dia m’ho sembli també.

Em vaig fer el te i vaig seure al sofà i quan vaig creuar les cames la Mixeta se’m va arraulir en el forat que quedava degut a la meva posició d’índia; l’acariciava mentre pensava en aquell diumenge qualsevol de primavera que encara tenia per davant.

Va ser llavors quan va sonar el telèfon. El vaig buscar entre els coixins mentre entonava una cançó de la que no recordo el nom. Vaig reconèixer el número abans de respondre amb un lleu sí que em fes present en la conversa, i vaig deixar que els següents cinc minuts m’envaïssin. Un batut qualsevol, en un alguna terrassa del passeig, amb aquella persona.

Vaig deixar la Mixeta a la butaca i la meva tassa preferida, mig plena, damunt la taula de la cuina.

Aleshores, ho vaig veure molt clar, aquell seria un batut d’un diumenge especial.