Gota a gota, a poc a poc cauen,

llisquen, xoquen, les sento en el meu cos.

L’ànima, de copse’m despertad’ aquest mal son.

Quin dia tan estrany, tan plujós,

Jo, aquí estirada sense sentir el meu cos.

Aquell dia tan fantàstic,

quan tu erets la meva vida,

ara, de mica en mica me la treus , te l’emportes.

Diguem una raó, treu-me d’aquest mal son.

Tan sols recordocom queiengota a gota,

Conplovia sobre els vidres del cotxe ,com lliscaven i xocaven,

com feien de titelles al meu davant,

inconscientsi sense sentit, culpablesde l ’accident.

Vaig caure sobre la herba,mullada, humida, viva.

Llums de colori soroll enlluernant,

els camillers se me’n portaran .

Perdoel coneixement,poc a poc,

com les gotes que ara surten del meu cos,

ja no doneu vida, ara doneu mort.

Gota a gota , les sento en el meu cos,

L’ànimase’m despertad ’aquest mal son,

atrapada a l’ hospital, amb la mà enganxada.

Aquelles gotes que m’agradaven,

Ara em fan por.

La meva vida s’alimenta gota a gota

i el que abans era una font de vida,

ara és un pou de foscor.

Maria Gómez Lara